Les cartes, qui recorda aquelles cartes escrites a mà que s’esperaven amb ànsia des de feia gairebé un mes, que arribaven del poble del costat o de l’altra banda de l’oceà? On s’han refugiat?
14 de novembre de 2014
Riumors
No és fàcil conviure amb un amor platònic o amb un amor prohibit o amb un amor a distància.
Encegada pel desig de retrobar-te l’endemà, cada dit era una velada, la son no eixia per enlloc.
Recorria els estrets carrerons de la vila a totes hores, mentre buscava el teu bocí a cada racó, però a la vegada revivia el teu encant mentre em fonia entre la foscor. Sols em calia contemplar-te per tenir tot el que anhelava.
Tot s’esfumà amb aquelles quatre paraules de comiat, les ninetes dels meus ulls van esquerdar-se i les llàgrimes van començar a reseguir el seu camí. Una nova ciutat t’esperava.
No hi ha dia que no navegui per aquest mar de preguntes sense resposta, però em tranquil·litza saber que tots dos mirem el mateix cel i compartim la mateixa lluna i el mateix sol.
Ningú m’ha assegurat que estigui enamorada, però fa més de set mesos que passeges pels meus pensaments rebregats. I temo experimentar el que sento perquè és del tot incert. Desitjaria saber expressar-me amb la mirada perquè si esmento el verb estimar no seria l’adequat, seria un verb que fa anys que cerquen els enamorats i encara no l'han trobat.
Jo recordo aquelles cartes escrites a mà. Generació 98, arribada de les tecnologies i extinció de la correspondència física. Per sort encara vaig poder viure aquells dies d'angoixa i espera en un casal d'estiu on arribaven les cartes de la meva família preguntant per mi. Molt menys pràctic però molt més afectiu. Un lloc on poder mostrar els teus sentiments sense res més que paraules. Felicitats Blanca !
ResponElimina