EL CAU DE LA GELOSIA

M’he d’aprimar, demà m’apunto al gimnàs. Perquè inconscientment relacionem el fet d’aprimar-nos amb anar al gimnàs?

Modelar i posar el nostre cos en forma no només es basa anant al gimnàs, seguint classes dirigides coordinades per un líder que no se li acaba mai l’energia o enfrontant-nos a màquines inhumanes per cremar aquelles calories extres que vam engolir al sopar d’ahir. Però un cop surts del gimnàs, amb la samarreta amarada de suor i els cabells com cordills regalimant d’aigua, entres al primer súper de la cantonada i compres un KIT KAT, perquè t’ho mereixes, perquè després de dues hores al gimnàs t’ho has guanyat, perquè t’omple, perquè és xocolata, …

Però i si en lloc de tancar-nos en aquest cau de gelosia on tot són mirades de comparació, sortíssim a moure’ns a l’exterior, fruint de la natura?  Segurament molts de vosaltres estareu pensant que preferiu el gimnàs perquè hi ha diverses facilitats com ara: escoltar música, estar acompanyat, treure-hi el cap quan vulguis, màquines impressionants per estar en forma,... però us heu plantejat que es pot fer el mateix entre les alzines i el cant dels corriols?  Si ens hem encegat en alliberar tensió, desfogar-nos de ràbia i apujar l’adrenalina amb aquest tipus de màquines, potser hem de resoldre algun assumpte personal que ens fa conviure amb aquesta histèria.

Per altra banda, el principal culpable d’aquesta reflexió, és un ingredient que ens esclavitza i ens obliga a picar entre hores o alimentar-nos de productes tòxics, com quan a mig matí necessitem una galetona, o acompanyar el tallat amb un bocí de xocolata després de dinar o aquelles gominoles a mitja tarda, ... És un cercle viciós que ens fa recórrer del sucre al sofà o del sucre a la cadira del despatx fins l’hora d’anar al gimnàs.

 Si comencem a establir uns hàbits de vida i alimentació saludables, no ens caldrà tancar-nos en gimnasos, suant la cansalada cada tarda, quan podríem estar gaudint del que la nostra mare Terra ens ofereix. Perquè el món del gimnàs, s’acabà convertint en el món de l’obsessió tan per la imatge i la figura com per fer esport consecutivament. Potser si fóssim conscients del que ingerim no ens caldria anar a cremar a mil per hora fent zumba o fent peses per tenir unes espatlles com el Michael Phelps, a cas vivim de la nostra imatge?

No vull entrar en un món malaltís, en un món on la comparació és constant, un món on guanya qui s’esguarda més hores al cau de la gelosia comparant-se constantment i portant el seu cos a un nivell extrem per arribar a ser el millor.