Assegut a la
tètrica cadira del menjador, amb el cap mig recolzat sobre la mà, li
regalimaven les llàgrimes fins al mentó, abans d'enfonsar-se en el gorg de la
tristor. Ell és l'hereu de la família, un tipus valent, poderós, culte, emprenedor
i senyorial, el meu capdavanter.
Ni a
l'escola ni enlloc m'han preparat psicològicament per veure'l llagrimejar. Més
aviat és ell qui desborda d'empatia, em revivifica, m'abraça amb gentilesa i
m'endolceix amb els seus sucosos petons. Però cal tenir present que també és
persona, rar seria no veure'l somriure ni plorar.
Una patacada
massa dura, una imatge que ha sabut trencar la meva ànima. Perquè el pare
encara conserva aquella llavor pueril.
Avui m'he fos de dolor veient-lo per primera vegada
plorar, sol, en aquella cadira del menjador. Se m'han trencat tots meus
principis. Aquest desconsol m'ha apropat al món adult, un món de sentiments
reprimits que resten amagats des de la infància dels nostres herois.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada