EL PEIX

Un dia més, el mateix lloc, la mateixa hora, quan s'atura i el veu. Veu com neda, com salta, com belluga les brànquies, és prou petit. Però ara s'ha fixat en un altre, és més gran, el ressegueix amb el dit mentre busseja, com juga amb la cua, com llença petons amb aquella boca de peix tan significativa. Refugiat, per desfer-se del seu vici, ofuscat per fum, xeringues, carrerons estrets i crits, no s'hagués imaginat mai considerar aquelles escates. 

- Mira, aquell deu ser el veterà, és el més gran. 

- Sí, i aquests altres els seus fills. 

- Devem portar el mateix temps aquí amb aquests petits, qui sap si van començar a nedar el dia que jo vaig arribar?

Els petits son àgils, s'escapoleixen entre els nenúfars i llisquen ben lliures per aquella bassa, acompanyats pels veterans. Tot i que conviuen marcats pels mateixos límits, els grans, avancen sense energia, l'aigua els ha desgastat el color de pell. Estan esgotats d'aquella bassa tan reduïda sense sortida, on fa uns anys se sentien a gust fent espectacles per esbargir uns minuts aquells malalts que tenien permès sortir de l'hospital.  

-I jo, em convertiré en veterà?

-Tu decideixes on et vols refugiar.