Què
et va atrapar al passat? Què és el que no et deixa trepitjar la vorera cada
matí?
És
aquella llum, o l’olor de les espelmes, potser aquell raig de sol o el reflex
de la lluna d’aquella nit d’estiu, serà la flor de pètals vermells o el vostre
horitzó, la dolçor de la infantesa o l’escalfor de la llar de foc, aquells
llavis tendres o els seus ulls cristal·lins, l’última carta escrita o les
darreres paraules?
O
qui sap, potser és una esgarrapada, un crit o un gemec, un pou de llàgrimes en
nits fosques o dies eterns sense claror...
Els
dies caminen, les hores avancen i els anys s’esfumen, però sempre sense tu. Per
què et refugies al passat?
Pots
enyorar-lo però ja no hi és, no és present ni serà futur, va fugir, va
arrelar-se al passat. Respires ofegada entre les parets del record, mentre els
teus dits regiren paraules impossibles. Obre la porta de l’amor, dels somriures
i les llàgrimes, de les inquietuds i sensacions. Al principi caminaràs de
puntetes sobre una corda inestable, temptant l’equilibri però quan t’enamoris
del present ensopegaràs amb la felicitat.
Apedaça la cicatriu que
t’encega o esquerda el dolor que et treu l’alè, i així el teu cor tornarà a
bategar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada