"7 MESOS DE LA SEVA MORT"

Josep  González Serrano, de vint anys, va morir en un accident de trànsit a la TV-3022 prop del poble de Rasquera (Tarragona) el passat 24 d’abril. A continuació, trobareu el link de la notícia del diari “La Ciutat de Tortosa”:

http://laciutat.cat/mor-un-jove-en-un-accient-a-rasquera

Set mesos després, Mar Fucho González, cosina del difunt, ha accedit a ser entrevistada.

A quina hora va tenir lloc l’accident? On anava ell? Què tenia previst fer aquell dia? I aquella setmana?

L’accident va tenir lloc cap a les 17:45, anava a entrenar l’equip de futbol infantil Olímpic de Mora d'Ebre com cada dilluns. Li encantava el futbol i s’hi involucrava tant com podia. 

Després de l’entrenament marxava cap a Amposta, durant la setmana residia allà ja que li era més proper d’on estudiava.

No sé què tenia previst per aquella setmana, segurament algun partit de futbol i algun assaig amb la banda on tocava.

Qui va donar-te la notícia?

Vint minuts després de l’accident, vaig rebre el link de la notícia, sortia una fotografia d’un cotxe aixafat prop del nostre poble, Rasquera. En aquell moment encara desconeixia el fet, no sabia ni qui era ni què havia passat. Cap al voltant de les 20:30h, van trucar-me els meus pares i van explicar-me que el noi de vint anys que havia patit l’accident de cotxe era el Josep, el meu cosí.

No sabien si se’n sortiria perquè no havia sortit il·lès, més aviat el contrari, estava molt greu. Mitja hora després, va arribar-me un WhatsApp de la Judith, tocava amb ell a la banda, que deia el següent: “M'acaben de dir això del Josep. Us vull dir que avui em solidaritzo més que mai amb la gent de Rasquera. Suposo que en aquest grup hi ha gent que el coneixia molt més que jo. Per la part que us toca, us acompanyo en el sentiment a tots.”. Vaig trucar als meus pares tremolant i m’ho van confirmar, havia mort. Vaig tenir la sensació que era l'última en saber-ho quan tot el poble ja n’anava ple.

Com vas reaccionar?

Aquell matí, no hagués cregut a ningú si m’haguessin dit que aquell dia acabaria sent tan negre. Com la vida pot canviar en un segon?

Un alè, un crit sec i un mar de  llàgrimes van ser la meva reacció. No em creia que fos ell, com podia fer-me entendre que no el podria tornar a veure més? Necessitava aire, necessitava poder digerir que el meu cosí havia mort.

I és que experimentar una mort tan propera és molt dur.

Quines van ser les primers paraules que vas pronunciar al saber que el teu cosí se n’havia anat?

Les primeres paraules que vaig pronunciar van ser: “No pot ser papa, no pot ser ell, és impossible, perquè ell? Perquè a nosaltres?”.

Com reacciona una mare o un pare quan perden un fill de 20 anys? I els germans/es?

Penso que perdre un fill és un fet impossible d’assumir. Per altra banda, tenia un vincle molt fort amb les seves germanes, eren inseparables com a germans i amics. Així que perdre una persona amb qui has viscut experiències inoblidables, deixa un buit al cor. Com si et traguessin una part de tu.

Durant els dies de dol, vau sentir-vos acompanyats ja fos pel poble, pels amics, per la família, …?

La família va rebre un suport impressionant, del poble, de diferents equips de futbol on havia jugat, de la banda on tocava i de membres del pubillatge d’arreu de Catalunya. Havia sigut hereu de Rasquera 2015. Cadascú li va fer el seu homenatge. No puc esborrar la imatge de tots els rams de flors que vam rebre.

Mai s’havia viscut una situació similar al poble de Rasquera, així que la gent estava molt consternada. En tot moment, vam sentir-nos acompanyats i s’agraeix. En el meu cas, vaig rebre el suport moral de tots els meus amics i els hi dono mil gràcies per ser-hi.

Arrel d’aquest fet, la família més propera va rebre tractament psicològic?

Sí, unes setmanes després de l’accident, la família va demanar tractament psicològic. Crec que ajuda a assimilar la situació, encara que mai ho acabes d’assumir.

Com el descriuries? Com era ell? Què tenia d’especial?

Era una persona vital, amb molta energia, amb mil ganes de fer coses i conèixer gent d’arreu. Li encantava molestar i fer bromes, cosa que jo a vegades odiava i em feia enfadar, però encara l’animava més per seguir molestant-me.

Era un apassionat de la música, no hi havia dia en que no toqués el saxo, tenia una obsessió amb el saxo baríton; també li encantava el futbol, era porter i havia jugat a molts equips des de petit. Una particularitat que tothom recorda d’ell, és que tenia devoció pels teixos. És un arbre que predomina al nostre poble, li encantava anar a la Font del Teix, allà solia portar-hi a tothom.

Ell en si era especial, desprenia una màgia increïble, de seguida li agafaves molt de “carinyo”, i per molt que intentessis enfadar-te amb ell, era impossible, perquè de seguida et feia somriure. Aquesta màgia de la que parlo, va fer que tanta gent se l’estimés i que avui el segueixin recordant.

Penses en ell cada dia?

Sí, penso en ell cada dia, què ens diríem o de què riuríem. I sé que tot el que aconsegueixi, malgrat la distància, el farà estar orgullós de mi.

Quina seria la cançó que t’apropa més a ell?

Hi ha unes quantes cançons que em fan sentir al seu costat, però la que més m’apropa a ell és: I Will Survive de Gloria Gaynor. És una cançó que m’encanta, i ell, sempre que podia, la tocava amb el seu saxo. Sempre que sonava, fos en la ocasió que fos, ens miràvem i la ballàvem junts, ens transmetia energia, la mateixa que ell transmetia a la gent.

Quines activitats us unien com a cosins? Tot i la distància, creus que us segueixen unint?

Com que jo no tinc cap germà, ell era com si ho fos. Una de les coses que ens unien era el futbol, sempre que podia l’anava a veure a jugar, m’encantava poder-lo animar als partits; la música també, aquests darrers anys jo cantava a la coral i ell tocava a la banda del poble, així que vam coincidir en algun concert; el pubillatge també ens va unir, va obrir-me en aquest món i vam fer unes quantes sortides junts; i per últim, el que més ens agradava, era Harry Potter. Se sabia tots els guions de les pel·lícules de memòria de tantes vegades que les havia vist, fins i tot havíem planejat anar a Londres a veure el museu.

Com vau celebrar el dia del seu aniversari, vau atansar-vos fins al cementiri?

Els seus pares van decidir incinerar-lo, així que tota la família vam atansar-nos fins al lloc on estan les seves cendres. Vam deixar-li flors i vam estar amb ell, es mereixia la nostra escalfor.

Li escrius cartes? Si és que sí, què en fas?

Sí, acostumo a escriure bastant. De moment, tinc totes les cartes que li he escrit guardades, però les vull portar fins les seves cendres, llegir-les i deixar-les-hi a ell.

La seva habitació segueix igual que quan va marxar?

Sí, no l’hem tocada, segueix igual que l’últim cop que hi va ser.

Què van fer els pares amb la seva roba, sabates, llibres, fotografies, ...?

Tot el que estava a la residència d’Amposta ho van anar a recollir i la resta segueix a la seva habitació tal i com ho va deixar.

Quan passeges pel poble, és un tema que la gent et recordi o més aviat eviten parlar del tema?

Fa uns mesos, quan la meva àvia anava a comprar hi havia gent que li treia el tema, encara que n’hi havia d’altres que evitaven parlar-ne, no sabien com t’ho prendries ni com t’afectaria. A dia d’avui, ja no és un tema que se’n parli cada dia, tot i que segueix a la memòria de tots nosaltres.

Si poguessis parlar amb ell durant uns minuts, què li diries?

Li diria tantes coses ...

Et trobo molt a faltar Josep, el poble no és el mateix sense tu, tothom t’estimava molt més del que et pensaves. Has deixat un buit que mai ningú podrà reomplir. Trobo a faltar els partits de futbol, els concerts amb el teu super saxo, les sortides de pubillatge, i sobretot, m’encantaria que tornessin les teves bromes i la teva escalfor.

Com t’imagines aquestes festes de Nadal sense ell?

Mai m’havia imaginat un Nadal sense ell. No tinc aquelles ganes de celebrar-lo com solíem fer-ho cada any, eren de les poques dates que aconseguíem reunir tota la família. Cap membre de la família s’imagina com serà haver de suportar aquest buit en cada celebració.

Després de gairebé set mesos, com conviuen els seus pares i les seves germanes amb aquest dolor?

Una de les germanes està a Londres i l’altra segueix a casa amb la família. Com ella diu, té els amics que la reforcen com mai havien fet. Els seus pares intenten tenir la ment ocupada cada dia, per evitar donar tantes voltes al tema.

Moltes gràcies Mar, per ser tan sincera i tan valenta, no és un tema fàcil de parlar, i t’has atrevit a compartir les teves paraules i pensaments més profunds.