Gruny el tronc, gemeguen les
roques vestides de glaç i xerriquen les fulles del roure al decaure esmorteïdes.
Els peus em jeuen sobre un llit
de fulles seques, mentre els roures cusen teranyines de branques que em priven la
fulgor del sol.
La boscúria m’embroma el gorg on
ens ofegàvem els cabells cada diumenge d’agost. Però vam mullar massa les carícies
i ara les paraules s’han constipat.
Ell ha submergit el seu amor,
encara no sé a quina bassa. I jo m’he hagut d’esgarrapar les llàgrimes perquè no m'enrogeixin les faccions.
Continuarà ...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada