Vaig creuar el parc de cada dia, de camí cap a la feina. La música em feia trontollar els
timpans i el meu pensament només s'enfocava cap a tu. Cada vorera esborrava aquells moments dolços que havíem compartit. Entre la remor de la gent et perdia, i tu des d'allà on fossis, em perdies a mi perquè buscaves un
altre cor on ofegar les belles harmonies que et recitava. Per què ens torben la nostra fortuna?
Ara, em pregunto que serà de totes aquelles vegades que vàrem pensar que tu i jo compartiríem un mateix destí. Un destí lluny de tothom, un destí incomprès, un destí on tu i jo fóssim l'únic ser. Com serà el teu futur sense el meu escalf? Sense mi?
Sé que busques una altre vida, plena de plaer i satisfacció. I no t'ho recriminaré perquè no he estat a l’altura.
Però tu, tu mai em deixaràs sol. Perquè sol, estic amb tu.
Àlex Rubio i Quintana
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada