UN FILÒLEG A PUNT!

Xavier Mas Craviotto   

XAVIER 
MAS CRAVIOTTO

     Neix a Navàs l'11 d'abril del 1996.                     

Estudiant de Filologia Catalana i jove escriptor. 

- Quan vas començar a escriure?

Ja de petit, les paraules eren la meva passió, m’inventava històries i sentia la necessitat de plasmar-les sobre paper. Quan anava a l’oficina dels meus pares, obria un dels ordinadors i el primer programa que obria era el Word. A sisè de primària, vaig escriure quatre novel·letes de cinquanta pàgines que només va llegir la meva mare –per sort– (riu).

- A l’escola et deien que tenies quelcom especial?

A l’escola em deien que era molt ràpid fent la feina, per això sempre em donaven feina extra. Recordo una vegada quan tenia cinc anys, la mestra va donar-me un llibre gruixudíssim de Jacint Verdaguer i em va demanar que localitzés l’any que havia escrit un dels poemaris. Vaig trobar-ho en un parell de minuts. “I ara què faig?”, vaig dir a la professora. “Plegar-te de braços i estar-te quiet”. Ara, amb el temps, la comprenc, pobra (riu). Per altra banda, cada any guanyava el certamen literari de Sant Jordi amb relats i poemes que encara conservo.

- Es diu que per poder escriure s’ha de llegir cada dia. És cert?    

No es concep una cosa sense l’altra. No m’imagino un cineasta que no ha vist mai una pel·lícula o un pintor que no ha contemplat mai un quadre. Entre la lectura i l’escriptura es crea una retroalimentació imprescindible. Cal llegir els que t’han precedit, perquè tenen molt a dir-te i a ensenyar-te. Per crear, cal conèixer què s’ha fet abans. Cal conèixer i estimar la literatura. Si t’agrada escriure és perquè et meravella la màgia que pots crear unint paraules, confeccionant imatges. 

- A quants premis t’has presentat?

A moltíssims! (riu). Per guanyar-ne algun de tant en tant, abans, n’he de perdre quinze! Sempre que tinc l’oportunitat de presentar-me a un premi amb un relat o un poema treballat, ho faig. Després, me n’oblido. Ni tan sols sé el dia que s’emet el veredicte! Sé que m’ho hauria d’apuntar, però amb aquestes coses són una mica desastre. En definitiva, la clau és estar segur de la teva obra, meditar-la, pensar-la i estar-ne satisfet.

- Els premis han sigut tots a Catalunya, a Espanya o també internacionals? 

Al principi em presentava a molts concursos d’Espanya amb relats en castellà. Però si em premiaven alguna narració, havia d’anar a buscar el premi presencialment, 

sinó el perdia.                                                                  
                                                                                                    Xavier Mas Craviotto

Una vegada vaig guanyar un concurs de microrelats a Castilla-La Mancha, el premi era una cistella d’embotits. Em van dir que no m’ho poden enviar i que, si no hi anava, s’ho quedaven ells. Espero que els anés de gust! (riu) A partir d’aquí, vaig començar a presentar-me només a concursos de Catalunya. El viatge surt més a compte! (riu). 

D’internacionals només m’he presentat al Premi Jordi Sierra i Fabra, que és d’Espanya i Llatinoamèrica, amb la novel·la Lágrimas en el espejo.

- Quants n’has guanyat?

No puc dir-te un número exacte, però, he guanyat premis de relats breus:

· Premi de relats Planeta Lletra           -Mataró-                 

· Premi de Foment Martinenc            -Barcelona-

· Premi Aurora Bertrana -Vilada-.

· 1r Premi de Relats Breus de Navàs.

                           Xavier Mas Craviotto recull 

               el I Premi Relats Breus de Navàs (2016)                

 

Per a mi, n’hi ha dos que són els més importants:

· 7è finalista d’Espanya i Llatinoamèrica amb la novel·la Lágrimas en el espejo (Part pràctica del meu Treball de Recerca de 2n de Batxillerat).

· Premi Gabriel Ferrater de poesia d’Òmnium Cultural Baix Camp, amb el poemari Phosphorus i Hesperus. 

Mai havia guanyat res de poesia. És un gènere molt més íntim i personal que la narrativa, i sempre fa una mica de cosa.

- Quina sensació es viu en saber que quedes setè d’Espanya i Amèrica Llatina? I el teu entorn (família i amics) com van reaccionar?

Fa anys que conec el Jordi Sierra i Fabra i hi mantinc contacte tot sovint. Quan tenia 15 anys, em va animar a presentar-me al seu concurs literari de novel·la per a joves escriptors. Vaig escriure una novel·la en un estiu sobre els supervivents d’un accident d’avió que han de conviure amb una tribu de Namíbia. I la vaig enviar. 

Els guardonats del concurs s’estructuren en els set finalistes, i llavors el jurat confecciona una llista d’or (les novel·les més destacades després dels finalistes) i una llista de plata (les novel·les més notables després de les de la llista d’or).          

                                                         
                                                                          Xavier Mas Craviotto i Jordi Sierra i Fabra

Però no vaig obtenir cap posició en cap de les dues llistes. L’estiu següent, amb 16 anys, vaig  escriure una altra novel·la sobre un jove que es quedava paralític en un accident de moto. Tampoc vaig obtenir cap reconeixement. El següent any, em tornava a presentar al concurs per tercera vegada amb Lágrimas en el espejo, una novel·la sobre l’anorèxia i la bulímia. Vaig quedar 7è finalista d’Espanya i Llatinoamèrica. 

Mai oblidaré aquell moment. Tant els meus pares com l’institut com els meus amics van donar-me molt de suport. Molta gent volia llegir-lo i fins i tot hi va haver persones que patien aquests trastorns que em van assegurar que la novel·la els havia ajudat molt. Vaig ser molt feliç.

- Del teu primer llibre, Lágrimas en el espejo sorgit del Treball de Recerca, avui, canviaries coses?  Per què tracta sobre l’anorèxia i la bulímia i no sobre un altre tema?

Lágrimas en el espejo era la part pràctica del meu TDR de Batxillerat que tractava sobre els temes que afecten els joves en la literatura juvenil actual. Calia, doncs, posar-se a la pell de l’escriptor amb una obra que tractés algun tema d’interès juvenil i vaig escollir l’anorèxia i la bulímia perquè no en sabia absolutament res, i per a mi era tot un repte, perquè em calia documentar-me. Fins i tot vaig poder llegir –amb el seu permís– el diari personal d’una persona que patia anorèxia, em va servir molt. Vaig entendre com d’irresponsable és aquesta societat per permetre i potenciar aquests transtorns.

Si ara hagués de tornar a escriure el llibre, no tindria res a veure amb el que vaig fer fa quatre anys. I considero que és positiu, perquè vol dir que les persones canviem, evolucionem i millorem. Ara em faria molta vergonya tornar-lo a llegir, però sé que li passa a tothom. Vol dir que les idees i la manera de dir-les maduren  amb els anys. A molts escriptors els avergonyeix llegir les seves primeres obres, perquè consideren que són dolentes, o immadures, o poc professionals. I és normal que sigui així, però jo, no em penedeixo gens d’aquella novel·la. La vaig escriure tal com la sentia en aquell moment, amb tota l’ànima, i llegir-la quatre anys després ha de servir per veure  com he evolucionat.    

- Hi ha algú en especial que llegeixi els teus escrits abans de presentar-los als concursos? 

No hi ha ningú que hagi llegit tot el que he escrit. Però sí que hi ha una persona a qui envio els relats i els poemes perquè em doni la seva opinió. No és ningú de la meva família però és una de les persones que més em coneix en aquest món, que sap què em passa pel cap, què vull i com ho vull, què sento i com ho sento i per què ho sento. La seva opinió és sempre sincera i molt vàlida. Sovint també li llegeixo alguns poemes i relats a la meva mare, és qui em va encomanar el gust per la lectura. I, com no, és una altra de les persones que em coneix de dalt a baix.

- On sols escriure (habitació, cafeteria, universitat,...)? Quin impuls et desperta la inspiració (música, imatges, ...)? 

Sempre escric a la meva habitació, a l’ordinador. Abans, però, he gestat allò que vull escriure. No crec gaire en la inspiració. Més aviat crec en la capacitat d’associar idees, paraules, imatges i encadenar-les de forma mecànica. 

                                     

                                                                Xavier Mas Craviotto

Hi ha mil coses del meu entorn que poden propiciar aquests moviments mentals, des d’una frase que m’impacta del llibre que estic llegint o una pel·lícula que estic veient fins a la conversa que sento a l’autobús o al flaciot que vola entre els edificis de Barcelona. 

Quan llegeixo una novel·la i veig dues paraules que casen, configuren una imatge que em colpeix, una metàfora viva. Llavors, jo hi afegeixo un matís, i encara m’agrada més. Ho provo així o aixà, i al final, surt un vers de poema que no té res a veure amb el que descrivia la novel·la. Amb els relats passa una cosa semblant.

- Tens un horari establert per escriure?

No tinc un horari per escriure. Escric quan la idea ja ha crescut dins meu i necessito treure-me-la de dintre. De vegades, al vespre, ja sóc al llit i m’he de llevar per escriure aquella idea, aquella imatge, aquella combinació de mots perfecta perquè si no, l’endemà quan em llevi, ja no me no me’n recordaré. Si vaig pel carrer o sóc al bus, he d’escriure aquestes idees al mòbil, o en un post-it, o on sigui. Amb el temps he après que, si no aprofites aquests segons de lucidesa, perds aquella idea per sempre, perquè de seguida l’oblit ve a fer-hi ombra.

- Creus que ets un escriptor racional o intuïtiu?

Totalment intuïtiu. Pel que fa a la poesia, he anat a èpoques. Abans, escrivia bàsicament sonets, tots ben mesurats, amb una rima molt regular i una mètrica exacta. Però un dia vaig adonar-me que aquelles poemes no expressaven el que sentia perquè la forma en limitava el contingut. I vaig fer un canvi, vaig passar a escriure una poesia molt lliure, i el canvi ha estat molt productiu. Els poemes d’ara s’acosten molt a allò que vull dir.

- Quins gèneres escrius?

Ara, relats, microrelats i poesia.

- Per què escrius més relats i poesia que novel·les?

Perquè una novel·la requereix molt de temps, tant de gestació i planificació, com de redacció i correcció, i és un temps que no tinc, perquè estudio i treballo. Tot i que ja fa temps que se m’hi mou alguna idea...

- Creus que vas escollir la carrera idònia?

No en podria haver escollit una de millor. Vaig escollir estudiar Filologia Catalana per vocació, encara que sempre m’havien venut la idea que estudiar aquesta carrera et tancava moltes portes. Poca gent estudia Filologia Catalana i ara hi ha molta feina de professors de català, correctors, assessors lingüístics...

- Segons la teva opinió, quin seria un llibre exemplar per recomanar?

Si parla el Xavi, filòleg i admirador de la literatura catalana, recomanarà les novel·les de Mercè Rodoreda: Mirall trencat i La mort i la primavera, l’obra de Carles Soldevila: Fanny, la novel·la de Joan Sales: Incerta glòria, Pere Calders, Montserrat Roig, Víctor Català, Josep Pla, Jaume Cabré, Jordi Puntí... També poetes com Josep Carner, Gabriel Ferrater, Carles Riba, Joan Vinyoli, Màrius Torres, Maria Mercè Marçal i "Les proses poètiques" de Foix.No acabaríem!

Com a lector del s. XXI, tinc una estima molt especial per diversos motius a El atlas de las nubes de David Mitchell, Matar un rossinyol de Haper Lee, Ànima de Wajdi Mouawad, El perfum de Patrick Süskind, Los renglones torcidos de Dios de Torcuato Luca de Tena, La dona justa de Sándor Marai, les novel·les de Khaled Hosseini i de Haruki Murakami, Odissea d’Homer, Crim i càstig de Dostoievski, Lolita de Nabokov, L’estrany d’Albert Camus, El món de Sofia de Gaarder...

- I un gran referent literari?

Tot el que llegim al llarg de la vida deixa un pòsit a dins nostre i condiciona la manera de veure el món i d’escriure. Si escric com escric, és gràcies a tot el que he llegit, uns t’ensenyen a com escriure, i els altres a com no escriure. D’un llibre en pot sortir un vers d’un poema que escriuré al cap d’uns dies, i d’un altre en surt la idea d’un relat, i d’un altre una paraula que no coneixia, i d’un altre una actitud determinada per enfrontar algun conflicte de la meva vida quotidiana.

- Com et veus en un futur? T’agradaria poder arribar a un Sant Jordi i firmar els teus propis llibres?

Espero que escrivint. Sant Jordi és una festa preciosa, molt nostra, però fa anys que veig que està degenerant a marxes forçades. Personatges d’àmbits molt diversos treuen llibres per Sant Jordi per lucrar-se i exhibir-se quan no són ni escriptors i arraconen autors excel·lents. 

He vist “autorassos” com Jaume Cabré o Isabel-Clara Simó sense cua, avorrits a la taula de les signatures, i a tres pams, Jorge Javier Vázquez, amb una cua de dos quilòmetres. La societat es mou per tendències, inèrcies, fama, espectacle i fetitxisme. 

 Xavier Mas Craviotto i Isabel-Clara Simó  

- Estàs escrivint algun llibre ara mateix?

Escric relats i alguns poemes, però esporàdicament. Estic acabant la carrera, faig de becari en un centre de recerca de sociolingüística, condueixo quatre clubs de lectura i faig classes de repàs. I encara trobo temps per llegir i mirar pel·lícules, la meva altra gran afició.

- D’on va sorgir la idea de començar a escriure poemes? Et vas inspirar en algun escriptor?

Amb els relats pots explicar unes coses i amb els poemes unes altres. La poesia és un mitjà per acostar-se al màxim a idees complexes que ni tan sols tenen nom: sensacions, percepcions i emocions. Quan escric un poema, és un moment de tensió brutal, un esforç molt gran per trobar el mot precís, la imatge adequada, la comparació encertada, la metàfora viva. Per al poemari de Phosphorus i Hesperus, les influències de Carner, Vinyoli i Ferrater suposo que són evidents, però una de les més grans influències, va ser La ciutat cansada, de la Maria Cabrera, a qui tinc la sort de conèixer. És un poemari colpidor que vaig llegir quan preparava el poemari i que em va deixar l’ànima en carn viva.

- Com vas trobar una relació entre ells? Quin és el tema principal del llibre?

D’un temps ençà, havia anat acumulant poemes i versos esparsos. Quan en vaig fer una lectura conjunta, em vaig adonar que hi havia una mena de coherència temàtica, tots parlaven d’una erosió de l’avui. En la societat contemporània, penso que hi ha tres pilars fonamentals a l’entorn de la identitat: la individualitat, les relacions i les paraules.                   

                                                                       
                                                                                       Xavier Mas Craviotto i Jaume Cabré

La individualitat és allò que som, les relacions són l’encaix entre aquestes individualitats i les paraules són el que possibiliten l’existència de les dues anteriors, la inútil necessitat humana de reduir-ho tot a noms. Crec que, actualment, vivim en un desgast continu d’aquests tres aspectes en la nostra societat.Gairebé diria que nosaltres som el desgast. Hi ha una erosió de la individualitat –que es veu devorada per la inèrcia col·lectiva i per un cert retorn a un gregarisme social–, les relacions humanes es desgasten i les paraules estan perdent la seva força, perquè massa sovint les fem servir en va, i les rebreguem fins que perden el seu sentit, i burxem les metàfores que són mortes perquè ja no consolen a ningú. 

Quan vaig aplegar tots aquests poemes, en va sortir el poemari que va rebre el Premi Gabriel Ferrater, Phosphorus i Hesperus. Està dividit en quatre parts: Ex nihilo (pròleg), Caos (poemes de rima i mètrica lliures que intercala vers i prosa poètica), Cosmos (que inclou alguns dels sonets mesurats i calculats de què parlava abans) i Retorn al caos (que torna a incloure poemes de rima i mètrica lliures i proses poètiques). Al llarg de tot el poemari, s’hi repeteixen els mateixos símbols: el mar, el foc, els ocells... El poemari mai parla d’ell o ella, sinó d’un tu i un jo, perquè no vull condicionar ni limitar les lectures del poemari.

- Per què aquest títol? 

Pels grecs, Hesperus era l’estrella del vespre i Phosphorus era l’estrella del matí. Per ells, eren dues estrelles diferents perquè les veien en diversos moments. Amb el temps, hem descobert que Phosphorus i Hesperus era una mateixa cosa: Venus. I el llibre va d’això: de com les nostra percepció de les coses canvia al llarg del temps. El que avui és llum, demà és ombra. El que avui és un present feliç, demà és passat amarg. El que avui és un caos, demà és un cosmos ordenat, i l’endemà torna a ser caos perquè el cosmos tendeix al caos i el caos tendeix al cosmos. El que avui és Phosphorus, demà és Hesperus.

- Tenies vàries opcions o tenies clar d’un principi que seria aquest?

No tenia cap altra opció en ment. Quan vaig conèixer aquesta anècdota de Phosphorus i Hesperus em va semblar preciosa i vaig saber que s’havia de titular així.

- El podrem llegir?

El premi Gabriel Ferrater només és econòmic, no inclou l’edició. He rebut alguna proposta o suggeriment molt interessants, però encara hi he de pensar.

    Xavier Mas Craviotto fent el discurs d’acceptació 

         del XXXVII Premi Gabriel Ferrater (Reus)

Moltes gràcies Xavi per les teves paraules! 

Podem percebre aquestes combinacions de mots de les que parles.