Veia la ciutat pintada de la vermellor dels cotxes i del groc dels fanals. Buscava la varietat de color que em faltava al poble. Aquestes llums vives que s'encenen i s'apaguen, que pampalluguegen i brillen com intermitents.
Volia ser la noia perfecta, vestida de maniquí, entrar i sortir de botiga en botiga i que la VISA fos la solució. A la ciutat tens una vida plena de llum, però d'una llum artificial que potser enlluerna massa. A més, té una tonalitat de color tan potent que trenca la fantasia i et bolca a la realitat.
Per això, trobo a faltar la llum natural, una llum que m'escalfava amb raigs de sol, que m'il·luminava amb el verd dels roures i faigs, que m'omplia d'aire transparent i em nodria amb la claror dels astres.
Els leds i les bombetes no són necessaris per fer llum al teu camí. La llum natural omple el cel tan de dia com de nit.
I si els ulls segueixen envejant la llum arificial, mai preeran prou la llum natural.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada