Premia les parpelles
fort, cap endins, com si volgués deixar-les aclucades per sempre. Els ulls eren
l’únic instrument per combatre la claror de l’albada.
Estirat sobre un tros de
cartró, dormia amb els peus arronsats, en posició fetal per sentir com l’escalfor
li ballava entre el jersei desfilat de llana i la frígida pell. Amb els dits de
la mà esgarrapava la punta de la manta per cobrir-se les espatlles. Fresquejava,
i mica en mica la rosada s’asseia sobre l’abrigall.
Amb l’orella allotjada
sobre les rajoles de la ciutat, devia sentir el brogit matiner dels pneumàtics
rodolant, de les sabates botzinejant cap a la feina i centenars de criatures
rondinant perquè no els feia el pes l’esmorzar. Per això estrenyia les
parpelles, per difuminar el batibull amb la punta de les pestanyes.
Jo sortia a fotografiar el cel encortinat amb
els primers raigs de sol, però vaig rompre el camí i reservar la fotografia per
saciar-me amb aquesta escena.
Ell, és un dels centenars “sense sostre” que rauen
a Barcelona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada