VIURE AMB ESCLEROSI MÚLTIPLE

Fa 39 anys van diagnosticar-me esclerosi múltiple, segons els metges em quedaven dos mesos de vida. Encara recordo la Carme, la meva dona, ofegant la pena entre els mostradors de la botiga.

I jo li deia: Carme estigues tranquil·la.

I ella amb el parrac humit i arrugat entre els dits m’estrenyia la mà ben fort i em deia: I com ens ho farem Josep?

La malaltia començava a bategar, al principi, encara trampejava amb un caminador però quan les cames ja feien figa, ja no em portaven, la Carme m’arrossegava amb una cadira del llit a la cuina i de la cuina al llit. Em preparava l’esmorzar i marxava cap a la botiga. Mentrestant, jo l’esperava assegut a la cuina fins l’hora de dinar.

Entre metges i proves, ja havien passat els dos mesos i jo seguia viu, sense caminar però viu, al costat de la Carme i els meus dos fills, el Ramon i l’Arcadi. Ja no podia portar camions com solia fer per ajudar al meu pare, ni treballar a la botiga amb la Carme, perquè també estava perdent la vista.

I em vaig anar tancant a casa, sol, dia a dia, sense sortir al carrer. Jo era un home fort, valent, no volia que el poble em veiés d’aquella manera. Però la meva vida havia canviat. La malaltia començava a prendre territori i havia d’aprendre a conviure amb ella. Tenia moltes hores per pensar, vuit cada dia, l’horari de botiguer. Us podria explicar tantes històries que se m’acudien, tants càlculs matemàtics que resolia, ... sort en tenia de la radiet que em connectava amb l’exterior, del teclat del piano que tocava quan ja estava cansat de pensar i del tabac, un cigarret de tant en tant per sentir-me acompanyat.

La malaltia va ferir-me la parla, començava a tenir el coll enrogallat. A la Carme li costava entendre’m i als nens encara més. Tot i gesticular per expressar-me, la malaltia cavalcava i la mandíbula estava cada cop més encarcarada.

Potser no he sigut el pare que els meus fills havien desitjat tenir, o l’avi que mima i fa festes als seus néts però sols veure ‘us créixer m’ha fet feliç. Quan veníeu a veure’m i us atansàveu per fer-me un petó a la galta, quan m’acariciàveu el cap amb el palmell de la mà o quan em dèieu “AVI”.

Sense caminar, sense veure-hi, sense parlar, he pogut celebrar els Nadals, cada Sant Esteve, el dia de reis, tots els aniversari, al vostre costat, aplegats tots junts al menjador.

Dono gràcies a la vida perquè tot i estar malalt més de mitja vida, vaig fer feliç a la Carme, he sigut pare i avi durant uns anys que no havien de comptar amb mi.

Abans de marxar, vull dir-vos que aquests últims anys, han estat els més gloriosos de la vida, cuidat i atès com un senyor les vint-i-quatre hores del dia per unes vetlladores que s’han fet estimar.

Avui us dic adéu, però estic content perquè retrobaré la Carme i per fi li agafaré la mà i dansarem junts tots els vals que no vam tenir temps de ballar aquí.

Gràcies per ser avui aquí i fins sempre.