Encara no ha plogut des que vas marxar. Ni una gota. Tot segueix sec, pansit. Tinc el cor ple d’espines, em raspen massa. No cicatritzen, al contrari fereixen. Me les podria arrancar, d’una en una, desdibuixant-nos, com si no exisitíssim ni tu ni jo. Res.
Cada dia a les cinc cincuanta-cinc sóc a l’estació, amb el mapa arrugat entre les cuixes, fantasiejant que arriba un tren que et retorna. El deixaria caure a les vies, i que el tren el fes miques, però sé que perdria el nord. Seguiré esperant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada