Els romàntics foren uns senyors tristos, llaminers de la tristesa. Només per excepció trobem, en l'art i la literatura del Romanticisme, alguna obra que sigui "alegre". Per a ells, l'alegria és un vague i nebulós concepte, abstracte i llunyà.
La tristesa preromàntica pot semblar-nos inexpressiva. Abans del Romanticisme, no solia considerar-se correcte que el poeta o l'artista es despullés en la seva creació, i parlés dels seus propis sentiments. No per això aquests sentiments eren inexistents.
Ens trobem massa allunyats d'aquelles mentalitats perquè puguem copsar-ho amb exactitud. S'ha dit que en un minuet (dansa francesa) de Mozart, hi ha tanta o més malícia que en un conte de Voltaire. O bé Mozart fingia, o bé és que nosaltres ja no sabem distingir en el seu llenguatge què és alegre i què és trist. Potser ja no entenem Mozart: o ja no l'entenem com l'entenien els seus contemporanis.
Ben mirat, les obres de Mozart estan plenes de fragments on el dolor es palpa o traspua. L'ofici de Mozart era fer música, Bethoven, Schubert, Chopin, Wagner, Ravel, Stravinski, Bartók, eren o són també músics dependents de l'ofici del jornal. Però no a la manera de Mozart.
FRAGMENTS DEL LLIBRE: Diari 1957-58 Joan Fuster
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada