EL BOTÓ DEL "PER SEMPRE"

Si tinguessis un botó, un botó que sols el poguessis prémer una vegada i aturés el temps per sempre, ja l'hauries pitjat? Quan s'ha detenir el temps? Queda quelcom millor per descobrir? Si ara ets feliç, el premeries avui mateix o t'esperaries a demà? 

Potser l'hauries aturat a la infantesa, quan cargolat al sofà el papa et feia una guerra de pessigolles i no podies parar de riure perquè senties com els seus dits t'estrenyien les costelles i et semblava que faltava aire al menjador perquè et costava respirar. 

Potser l'hauries aturat a l'adolescència, quan a mitjanit els músics omplien la plaça de Festa Major, quan les mirades es delitaven i començaven a fer figa, quan el fred no existia i amb unes birres de més haguessis congelat el perfum de la matinada. 

Potser l'hauries aturat als 40, perquè com deia Montserrat Abelló t'has fet teva la vida. Per una escletxa de fortuna; per un viatge a l'eterna Indonèsia; per sentir com el teu fill pronuncia "mama" per primera vegada; per una festa sorpresa amb tots, amics de l'escola, companys de feina, i la família més propera; per un augment de sou o tan sols per ser persona. 

O potser l'hauries frenat a la maduresa, perquè el temps s'acaba, el rellotge navega a contracorrent, amb un tic-tac fatigat, que ja s'arrossega. I seus a la cadira de la cuina, amb la claror de la tarda que travessa les cortines mentre mires la pel·lícula del canal 3 i llegeixes un per un els anys que has escrit. I penses que sort que no el vas aturar en aquella guerra de pessigolles perquè mai hauries experimentat l'eufòria de la felicitat. I quan n'estàs farcit, saps que és el moment de treure el botó de la butxaca i préme'l per sempre més.