Sóc a Sardenya amb la maleta sota el braç. Amb la maleta de l’àvia. La marró. La mig destartalada, la de les golfes, la que de tan en tan, quan algú marxa, li treu la pols. Té sivelles metàl·liques, de les que s’estiren per préme-la, préme-la i préme-la fins que no pot respirar ofegada de llibres i roba de viatge.
La duc al malater. Sents els retrucs? Aquestes carreteres poc esfaltades la fan ballar d’un cantó a l’altre, com si dancés un vals per arribar a l’aigua envarnissada. Bé, com deia, diguem-ne que les carreteres s’haurien de brodar amb quitrà i recosir-les perquè s’entortolliguen com una serpentina, com les que trepitges en una tarda de carnestoltes.
I ara que som aquí, sents aquells que criden allà baix a la caleta? Són italians. Bé, “Sardenyencs”. Doncs el seu para-sol és aquell de l’esquerre, el de la bandera blanca i vermella amb la cara negra d’un home. I és que per ser d’una illa són bastant patriotes i es fiquen per tot arreu com les puces, i a les “spiaggias” hi ha un batibull … com si posessis italià, francès i espanyol en una coctelera, a veure què te’n surt? Ells parlen italià, si els entens, bé, i sinó ja es fan entendre.
Això sí, de postes de sol n’he atrapat unes quantes. Cap al capevespre, quan el sol comença a relliscar i poc a poc es va desfent en regalims ocres de mel, és quan els espectadors s’aturen vora la carretera i amb la polaroid difuminen els últims raigs de l’escenari. I ja es veurà si hi ha lloc a la maleta.
CASTELSARDO
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada