"LA MODEL ENS PARLA"

“Pues en invierno mucho frío y en verano mucha calor", recolzava el peu en una de les parets descrostades de la quarta galeria. No tenia cap pressa per plegar, un treballador s’hauria frissat perquè passava mitja hora del seu horari laboral, però ell no. Ell somreia, la Model va ser casa seva durant anys i és un honor poder ensenyar com i on vivien el seu dia a dia. 

Uns ulls perduts i desconfiats resseguien aquella galeria de dos pisos. Mentrestant feia memòria de cada minut viscut entre aquelles cel·les blanques i d'un taronja pansit. 

Sis galeries independents, cada una d'elles única. La primera i la segona pels "nouvinguts"; la tercera dels "gitanos" on dormien sis homes per cel·la en lliteres de tres pisos; la quarta "la més conflicitiva" cada setmana sortien dos cadàvers per assassinat o per suïcidi, la cinquena "aïllament", les cel·les eren més grans perquè hi passaven 23 hores d'un dia, excepte una que podien sortir a un pati reduït; i la sisena la dels presos funcionaris. Cada una d'elles era única amb les seves peculiaritats, però totes amb la biblioteca de tres escassos prestatges, un menjador fred sense caliu, dutxes sense radiador i la cambra on donaven el xupito de la metadona. 

“Esta era una prisión preventiva, podías estar como máximo cuatro años, antes de ir a la cárcel donde cumplirías tus años de condena”. Quatre anys passen ràpid, entre ponts, caps de setmana, estiu, Nadal, Setmana Santa i alguna altra festa local. Però com es passen quatre anys a la presó? 

“En la calle decís que cuatro años pasan muy rápido pero aquí dentro, día tras día, recuerdas el motivo por el que estas en prisión. Piensas en esos dos segundos que se te fue la cabeza y ahora los estas pagando muy caro. Cada mañana te abren la puerta y ves el mismo imbécil de la celda de enfrente, pero no hay otra que aguantarlo". 

La cicatriu que li marcava el pòmul, m'inquietava, segur que a darrere hi havia una história: “Véis la reja del segundo piso era para que no tirasen cosas, bueno cosas o directamente a ti”, aquesta cita el va delatar.

El pati, era el que més s’acostava a la llibertat, un aire més fresc del que es respirava a dins. Però quina llibertat és veure el cel quadriculat a través d'una xarxa que penjava? “Esta red intentava impedir el tráfico de droga, pero no era un obstáculo para los presos, lo tenían todo estudiado. Sus contactos les lanzaban “pollos” des de la calle, unas bolitas de papel blanco que se colaban por los huecos de la  red. O también lo hacían con hielo, así cuando se derretía caía en el patio el correo deseado”.

“Por lo que hace a la comida, era muy industrial, de esta ya precocinada, si podías aliñar el plato con alguna lata de atún del economato se notaba mucho la diferencia”. 

“Higiene había muy poca en general, ducharse no era obligatorio, así que si tenías un compañero un poco cerdo en tu celda lo echabas para otra. Y las ratas que corrían por las galerías ni te cuento, si estabas durmiendo y notabas un cosquilleo en la planta de los pies ya te imaginabas que podía ser”. Vaig intuir que ell era un dels presos nets, portava el bigoti ben repassat, la barba afaitada, els braços depilats, un rellotge de color or que li estrenyia el canell, unes sabates de pell negre amb un toc daurat.

“A ver, tenías los vis a vis familiares y los vis a vis íntimos donde te prestaban una habitación con una cama doble y sábanas limpias durante una hora y media. Además podías hacer cinco llamadas a la semana de diez minutos cada una. En el vis a vis familiar podían traerte un máximo de 80€ por semana para comprar en el economato, por si fumabas o por si tenías alguna deuda pendiente. Sino también podías trabajar en los talleres que hacían en la cárcel por las mañanas de y por las tardes de .  Dependiendo de lo que produjeras podías cobrar hasta 325€ al mes.”

Empatitzar amb un ex pres, no és símbol de tristesa, ni de menyspreu, ni d’impotència, ni d’honor. És valorar la llibertat. Entre el pres i la veïna només els separa una paret, la paret més poderosa que exisiteix. Potser seran capaços d’ensorrar aquestes parets, però ningú destruirà els 123 anys d’història ni els secrets que queden per revelar. 


Més de dues hores trepitjant les rajoles d'on vivien 1.500 presos i sentint a flor de pell el rebombori  de crits, xiscles, plats i xiuxiueigs en una presó de l’any 1904, et fa considerar si la presó és la millor solució? 

Comentaris